La Maia comparteix la seva vivència i el seu projecte, aquí els teniu disfruteu-los:
- La meva primera filla, la Clàudia, es va enganxar al pit a la mateixa sala de parts. Allà va començar una primera lactància breu i poc satisfactòria, vista amb la perspectiva que et dónen els anys i la experiència. Perquè?Doncs perque la poca informació i la poca ajuda rebuda (excepte per part de la meva parella) van fer que durés tansols set mesos, dels quals només quatre van ser exclusius, ja que desseguida em van “endossar” els cereals i per tant els biberons ,en un gest que jo llavors veia força normal, perque no m’havia plantejat gaire res encara.
- Tres
anys després neixia en Lluc, un homenàs de més de quatre quilos que també es va
enganxar al pit a la sala de parts.Llavors va començar una historia d’amor molt diferent. En els anys anteriors, amb la Clàudia havia après a escoltar-me a mi mateixa, a creure’m les meves ànsies envers una criança respectuosa, a veure que el que voliem la meva parella i jo no era tan estrany. I així vam decidir que aquesta segona lactància la gaudiriem fins que en Lluc decidís. Pit a demanda, collit des del primer dia, fulars i bandoleres… La primera paraula amb sentit que va dir en Lluc va ser “teti” i així han quedat batejats els meus pits. Vaig haver de vèncer molts comentaris, desprecis i bestieses varies pel fet de donar el pit més enllà dels 7-8 mesos a què la gent està acostumada a veure (per sort això està canviant), però no vam defallir, i en Lluc va mamar fins als 35 mesos, tres anys, sí!I si vam parar va ser per un fet aliè, una sorpresa en forma de germaneta que podía perdre per culpa de les contraccions uterines… Així que vam aturar una lactancia profitosa, però ho vam fer de manera gens traumàtica pels dos.
- I va arribar la Sara, després d’un part salvatge i brutal, en el millor dels sentits. Com els seus germans, tampoc va trigar gens a buscar i trobar la teti de la mama, i un any després encara continuem. Amb l’esperança que aquesta lactància sigui tan o més llarga que la del seu germà (ja us dic que no l’aturarem pel mateix motiu que l’altra, jeje)
- Com em sento quan dóno el pit? Em sento poderosa. Una súpermama. Sí. Així em sento. Però no és un poder per sobre de ningú, no us equivoqueu... és el meu petit però alhora immens poder de donar el millor aliment que podrien prendre en aquests primers anys els meus fills.
- Què
n’extrec de la meva experiència? Doncs que, sobretot quan ens convertim en
mares, cal escoltar-nos a nosaltres mateixes, deixar que surtin els nostres
instints més primaris, no tenir por de
ser mamíferes, perque és el que som. La natura ens ha atorgat aquest privilegi,
aquest poder... aprofitem-lo tant de temps com puguem.
- Sóc mare de tres fills petits i em vaig aficionar a cosir per escapar de la tristesa de perdre al meu pare. En aquesta afició vaig trobar una passió que ara he volgut compartir.
- Veure que les meves creacions arrencaven un somriure a les persones a les que anaven dirigides em va fer donar-me compte que podía fer de la meva passió una forma de viure. I un dia em vaig llençar: vaig decidir provar sort venent els meus productes.
- Llavors perquè utilitzo el plural quan parlo de ¡Hola Bebé! ? Perquè sense la seva inestimable ajuda logística i de preparació del meu marit, sense la il·lusió que desprenen els ulls de la meva filla al veure un pitet acabat i sense el fil musical dels riures dels meus fills, aquest somni no seria possible.
- ¡Hola Bebé! és la meva il·lusió i el meu somni, però també és un projecte familiar en el que els que m'importen em donen suport incondicional.
- Jo mateixa trio les teles i les combino, faig els patrons ( excepte algun cas), la que cus, la que prepara la web, la que organitza, la que es comunica amb els clients,... Sóc l'administrativa, l'operària, la caixera, la noia dels pedaços i dels encàrrecs,... sóc la que heu de felicitar quan us agrada el que veieu i la culpable si alguna cosa no ha sortit bé (menys el transport que ja no puc controlar).
- Sóc la que entre manta i manta prepara l'esmorzar als nens o els va a recollir a l'escola; la que enmig de les teles troba un xumet o una sabata de la Nancy esportista; la que s'enfada perquè no la deixen treballar i la que es mort de son als matins.....
No hay comentarios:
Publicar un comentario